CAPÍTOL V
"Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Al andar se hace camino y al volver la vista atrás,
se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino, sino estelas en la mar"
Antonio Machado
XÀBIA
L'oportunitat va sorgir arran d'una feina que em va portar a viatjar fins a Xàbia, en aquella època un idíl·lic poblet costaner del País Valencià. En el curs de una investigació rutinària, vaig establir relació amb una parella que s'hi havien instal·lat feia poc. Ella era advocada, col·legiada a València, i l'havia conegut fugaçment a Barcelona a través d'un amic comú, també lletrat, mentre que ell deia ser editor de llibres. Vivien en una casa a primera línia de mar propietat del pare d'ella, Procurador dels Tribunals i membre d'una família molt coneguda a València, vinculada a l'Opus Dei. Havien llogat una casa al bell mig del poble on aparentment tenien intenció de continuar amb l'exercici de les seves respectives professions. L'advocada deia comptar amb una sòlida cartera de clients, molts dels quals amb propietats a Xàbia, la qual cosa sobre el paper garantia un flux de feina estable, i estava buscant un soci amb qui compartir el despatx, cosa que no va trigar a proposar-me directament.
Allò va ser com ajuntar la fam amb les ganes de menjar. El lloc m'agradava, feia temps que pensava a tornar a exercir com a advocat, i vaig veure l'oportunitat de tornar a començar de bell nou en un lloc que oferia moltes possibilitats de realització personal i professional, fent-ho a més amb una professional experimentada al cantó i una base fixa de clients que deia tenir. No m'ho vaig pensar, acceptant sense mirar-m'ho massa, una oferta que semblava força llaminera.
Així que com diuen a València, pensat i fet. Vaig desmuntar i posar a la venda el pis de Sitges, deixant enrere la feina de detectiu privat i tancant definitivament la que seria la darrera etapa de militància política de la meva vida. A finals d'estiu del 1987 m'instal·lava a Xàbia.
En una urbanització propera a la platja i per un lloguer força raonable, vaig trobar una caseta amb un petit jardí pels gossos que m'acompanyaven, un "caniche" de nom Ònix, i un cadell de "Airedale Terrier", un animal d'una fidelitat increïble que em va tenir el cor robat els deu anys que va viure. Ara bé, l'animaló també tenia cops amagats, i un d'ells em va deixar literalment sense passat professional. En preparar l'equipatge del trasllat, havia seleccionat curosament els dossiers dels temes més sucosos en els que havia intervingut professionalment fins llavors, sia com a advocat o com investigador privat, per tal de tenir-los com a record. Els expedients els tenia guardats en carpetes de cartó i com que en aquella època no existien els "pendrive's" no en tenia còpies. Aquelles carpetes havien quedat arxivades provisionalment al garatge de la caseta que havia llogat, i que també feia servir per aixoplugar els gossets les nits que sortia.
I vet aquí que un dia, quan vaig tornar a casa, l'espectacle que em vaig trobar fou dantesc: totes i cadascuna de les carpetes s'havien convertit en encenalls de paper absolutament il·legibles, per obra i gràcia de la potentíssima trituradora dels queixals del meu terrier preferit. Potser aquella nit havia trigat una mica més del compte en tornar a casa, i el cadell s'avorria... El cas és que no vaig poder recuperar ni un sol dels expedients i va desaparèixer, ara si definitivament, qualsevol vincle amb el meu passat professional.
Com si l'atzagaiada del meu cadell haguera sigut premonitòria, i una evidència clara que en aquesta nova etapa vital em caldria començar pràcticament de zero, només fer les primeres passes pel meu compte a Xàbia, vaig comprovar que havia estat víctima d'una enganyifa monumental i em calia reconsiderar radicalment la meva situació. L'indret certament continuava sent preciós, s'hi vivia prou bé, hi havia molt pocs despatxos d'advocat, i en ser un lloc turístic en expansió, les possibilitats laborals que oferia eren molt superiors a les que deixava enrere a Catalunya, però la pista d'aterratge professional que m'havien ofert l'advocada i el seu company eren un "fake" absolut. Els suposats clients que la parella deia tenir es podien comptar amb els dits d'una mà, i la imaginada xarxa de relacions que devien servir de vímets per la consolidació del despatx, no passava de quatre coneixences més aviat de barra de bar i sense cap solidesa. De seguida vaig veure clar que el que en realitat pretenia la parella era continuar amb les seves activitats a València, i que fos jo qui els hi aixeques el despatx de Xàbia amb els meus propis recursos.
La descoberta va ser un cop dur, però davant l'evidència de la presa de pèl, no m'ho vaig pensar gens ni mica a engegar a dida els dos espavilats, tot i que això va comportar trobar-me sol amb els meus dos gossos en un lloc on encara no coneixia pràcticament ningú, amb pocs diners, ja que encara no havia venut la casa de Sitges, i sense xarxa de protecció familiar o d'amics. En algun moment em vaig plantejar fer marxa enrere i tornar a Catalunya, però finalment no vaig llençar la tovallola i vaig optar per quedar-m'hi. Va ser un dels reptes més arriscats de la meva vida, però m'hi van decidir, tant l'atracció que desprenia aquell bonic indret, eminentment turístic i en ple període de creixement, com perquè m'havia semblat detectar-hi un ninxo de negoci jurídic força verge. I és que només arribar a Xàbia m'havia adonat que pràcticament la totalitat de l'activitat econòmica del lloc passava pel sector immobiliari, i els diferents despatxos d'advocats orientaven la seva activitat bàsicament a la defensa dels interessos de propietaris i venedors, tant locals com estrangers, però no hi havia cap bufet especialitzat en la salvaguarda dels compradors estrangers, que eren una absoluta majoria, i que a més de les dificultats de l'idioma, sovint es trobaven indefensos davant una legislació i unes pràctiques comercials que desconeixien.
Els començaments no van ser gens fàcils, sobretot a causa de les estretors econòmiques i la pressió dels lobbies de constructors i venedors immobiliàris, però en la decisió hi van influir decisivament dues persones que des del primer moment em van fer costat i van resultar determinants pels meus inicis professionals enllà. En primer lloc, el notari Antonio Jiménez Clar, que en el seu moment em va ajudar desinteressadament en tot el que va poder i a ell li dec bona part de l'èxit del meu desembarcament professional a Xàbia. L'altra persona és Laurann Lowenthal, una decoradora amb doble nacionalitat, anglesa i espanyola, amb qui em vaig associar i vam treballar plegats els primers anys.
Un cop venut el pis de Sitges vaig invertir els diners (la meitat de l'import ja que l'altra va ser el preu del divorci amb Rosa Mari) en muntar el despatx que partint del no-res, en molt poc temps va començar a rutllar a ple rendiment. De mica en mica, el boca-orella va escampar la nostra activitat entre les nombroses comunitats i associacions estrangeres, i el bufet es va consolidar en un temps rècord. Va ser un creixement espectacular que molt aviat va desbordar les nostres expectatives inicials, motivant que s'hi incorporessin altres advocats associats que cobrien sobretot l'àrea judicial, mentre que jo n'assumia l'assessoria extrajudicial, bàsicament en temes relacionats amb l'urbanisme i la propietat, així com la direcció general del bufet.
Un cop l'activitat jurídica havia assolit velocitat de creuer, vaig decidir ampliar el ventall d'activitats cap al sector immobiliari. Era aquesta una àrea comercial que mai m'havia atret especialment, però feia anys, quan encara treballava com a passant de López Raichs, se m'havia presentat l'oportunitat de fer una valoració pericial (la del fallit Hotel Hilton de Barcelona que després seria l'Hospital de Catalunya) que per la seva quantia comportava cobrar uns sucosos honoraris. Per accedir a aquest caramel necessitava tenir el títol d'API, i com que simplement requeria convalidar-lo amb el de llicenciat en dret i dipositar una fiança, me l'havia tret, sense que un cop feta i cobrada la valoració, l'hagués fet servir mai més. En un lloc com Xàbia, aquell títol fins llavors poc explotat va tenir un important valor afegit que em va permetre desenvolupar una línia de negoci independent del bufet d'advocat, sense que això, gràcies a un acurat control de totes les operacions, suposés cap mena d'incompatibilitat ètica ni jurídica.
Al cap d'un any i mig de viure a Xàbia vaig conèixer l'Anne Fingerhut, una trobada que canviaria radicalment la meva vida posterior i m'obriria les portes d'un món al qual mai havia pensat que pogués aspirar. Al cap de poc temps de sortir junts vam passar plegats unes vacances inoblidables a l'illa de Formentera, en companyia dels dos gossets, una estada que consolidaria definitivament la nostra relació sentimental.
El 29 de setembre de l’any 1990, l’Anne i jo ens casàvem a l’Ajuntament de Xàbia, i aquesta era la casa al Cap de la Nau on vivíem, al cantó mateix del far del mateix nom i amb vista al majestuós penyal d'Ifac, un autèntic somni fet realitat.
Era el complement ideal del poble que havia escollit per viure i treballar-hi, un entranyable racó mediterrani format per tres nuclis ben diferenciats, un idíl·lic port mariner, el centre històric i la inabastable platja de l’Arenal, amb una badia lluminosa que el massís del Montgó de sentinella, amb el Cap de Sant Antoni a un extrem i el Cap de la Nau a l’altra.
El conjunt estava esquitxat per una successió de casetes baixes amb molt pocs edificis alts, cosa que diferenciava la població del desgavell urbanístic de les veïnes Calp i sobretot Benidorm.
El despatx d’advocats estava ubicat al port, a uns 10 quilòmetres de la casa del Cap de la Nau, una ruta que habitualment es feia en escassos vint minuts en cotxe, tot vorejant la badia i uns paisatges espectaculars.
També a prop del Cap de la Nau hi tenia una segona residència Ramon Pelegero Sanchís, el mític Raimon, que hi passava llargues temporades quan la seva activitat artística li permetia. Tant ell com Annalisa, la seva companya de tota la vida, compartien amb nosaltres l'afició per la gastronomia, i molt a prop de les dues cases hi teníem "La Guardia" un molt bon restaurant regentat pel francés Kristian Lutaud i el català Artur Saguès, Chef i Maitre respectivament, que ho havien sigut del llegendari Bulli, de Roses, coincidint amb Ferran Adrià. L'Anne i jo anàvem sovint a "La Guàrdia", i vam coincidir unes quantes vegades amb Annalisa i Raimon amb els qui vam fer amistat.
La fotografia amb el malaguanyat Santi Santamaria, Kristian Lutaud i el notari Antonio Jiménez Clar, deixa constància d'una jornada gastronòmica a "La Guardia".
Tot i la bona cuina que oferia el restaurant, "La Guardia" va haver de tancar per dificultats econòmiques, i l'Anne i jo ens vam plantejar fer alguna cosa que cobrís el vuit que la fallida deixava a Xàbia en el terreny de la restauració de qualitat. Després de temptejar diferents opcions, i en una decisió que va tenir més de cor que de seny, ens vam associar amb Kristian Lutaud i la seva companya de llavors, Rosabel Caballero per tal d'engegar un nou projecte gastronòmic.
L'Artur es va despenjar aviat de la iniciativa, i encara que no ho explicités mai, sempre he cregut que la causa va ser una clara incompatibilitat personal amb Rosabel. Així i tot, al llarg dels anys li hem anat seguint les petjades professionals pels llocs on ha treballat, i ara com ara la nostra amistat roman intacta.
En una antiga caseta de pescadors del port de Xàbia, que l'Anne havía comprat feia poc com inversió, hi vam muntar l'Oligarum, un restaurant inaugurat el 1994 que va ser ràpidament catalogat com un dels millors del País Valencià i del que Raimon i Annalisa van ser clients habituals. Nosaltres érem els socis industrials del negoci, aportant-hi la inversió inicial i l'assessorament jurídic, fiscal i comptable del despatx, a part d'anar-hi jo de tant en tant a donar un cop de mà amb la facturació i la caixa.
L'establiment va ser objecte de molt bones crítiques en publicacions especialitzades, i en poc temps va guanyar uns quants premis de prestigi. Malauradament, hi havia discrepàncies entre els socis sobre el model de negoci, agreujats per alguns cants de sirena interessats per part d'una "Patum" gastronòmica de la Comunitat Valenciana que no van trigar a fer forat en el nostre Chef, provocant la liquidació de la societat i el tancament abrupte del negoci, justament quan començava a recuperar-se la inversió.
El declivi de l'Oligarum com a projecte va coincidir amb els primers símptomes d'esgotament de la nostra etapa valenciana. I es que havíem gaudit intensament del somni que representava viure en un indret tan privilegiat com Xàbia i en particular el Cap de la Nau, fins que la política urbanística impulsada pels polítics valencians del moment, ens el van començar a aigualir. En poc anys un canvi de legislació impulsada pel govern del Partit Popular, havia provocat un augment desmesurat de la construcció turística, i el ciment descontrolat va irrompre en aquell paradís.
Van començar a proliferar els grans blocs d’apartaments, i aviat Xàbia va duplicar pràcticament la seva població. El que era un passeig de vint minuts entre el despatx o el restaurant, i la casa, a través de paisatges verges, es va convertir en 45 minuts de ruta sovint embussada, creuant innombrables construccions, la majoria de pèssim gust.
El Cap de la Nau continuava essent un paradís, però l'encant es començava a esvair, puix que cada dia que passava teníem més la sensació de viure en una mena de bombolla de la qual feia cada cop més mandra sortir, fins que cada vegada més sovint, vam començar a fer escapades de caps de setmana llargs fora de Xàbia, alguna llunyana com la que vam fer a Nova York el 1990, però especialment a Barcelona, llavors en plena fase d'ebullició preolímpica.
L'any 1993 vam comprar un pis a l'Eixample barceloní on anàvem a passar molts caps de setmana.
El mateix any, una de les moltes experiències noves que vaig experimentar al cantó de l'Anne va ser el descobriment de l'esquí. Amb quaranta-cinc anys, vaig aprendre a practicar aquest esport en un dels indrets més mítics i a la vegada més difícils per fer-ho de bell nou amb aquesta edat, com són les pistes de l'Arlberg, als Alps austríacs. L'Anne sobretot era molt feliç al Tirol, recordant temps passats i gaudint d'antigues coneixences. Al meu torn, i encara que l'afició que vaig desenvolupar cap al món de l'esquí no estava ni de bon tros al seu nivell, me'n vaig sortir força dignament i m'hi vaig trobar força còmode en aquell ambient.
L'any 1994 vam celebrar el 50è aniversari de l'Anne amb un viatge molt complet a la Xina, que ens va regalar la seva mare. Va ser el nostre primer gran viatge, en el que vam descobrir un país immens, molt endarrerit i amb mancances de tota mena, però el procés de desenvolupament accelerat ja era evident.
A l'Anne li encantava Barcelona, i tot i que a la idea de viure permanentment en una gran ciutat no ens feia el pes ni a ella ni a mi, sí que de mica en mica vam anar acaronant la idea de traslladar-nos a Catalunya, si be en algun entorn més rural. Als dos ens agradava l'Empordà i vam començar a mirar cases en venda per la zona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada