CAPÍTOL III

Iniciació al món professional

PRIMER DESPATX D'ADVOCAT

Un cop acabat el servei militar vaig iniciar-me en l'exercici de l'advocacia com a passant del veterà jurista Antonio López Raichs, una activitat que vaig compartir com a soci d'una gestoria administrativa amb el seu fill Antoni Lòpez Bosch, que va ser qui em va "fitxar". 

A l'Antoni l'havia conegut jugant a futbol en un equip d'arreplegats a quin mes "tomàquet" que havia nascut entre els clients habituals de la cafeteria Núñez, a la plaça de la part alta del carrer Balmes, que llavors es deia Núñez de Arce. L'equip s'anomenava Bonanova SK, militava en una subcategoria d'aficionats i entre els seus integrants també  hi era en Joan August Moltó.

L'any 1972, quan jo  em vaig iniciar en la vida professional, l'ambient de corrupció del país era absolutament generalitzat, i el grau d'amoralitat que dominava la pràctica diària del món judicial, sobretot en el camp penal en el que vaig començar a moure'm, em va deixar inicialment esmaperdut. La primera norma de supervivència per un advocat de l'època, era entrar als jutjats cada dia amb les butxaques plenes per anar repartint "propines" a tort i a dret. Tot es comprava i venia. Citacions, ordres d'embargament, emplaçaments, nomenaments de pèrits "de confiança" prèviament engreixats...i el que per a mi resultava el més esgarrifós de tot, que l'agilitat en la posada en llibertat dels presos absolts o que ja havien acomplert les condemnes, depenia de la quantia de la gratificació que s'havia d'amotllar al funcionari encarregat del tràmit. I si un advocat no pagava, el seu representat podia romandre a la presó uns quant dies més dels que li tocaven.

Les corrupteles regien tots i cadascun dels diferents àmbits de la "justícia", i no eren patrimoni exclusiu del dret penal. La jurisdicció civil i també l'administrativa n'eren camp adobat. A tall d'exemple, en teoria cada assumpte que entrava als jutjats es repartia per sorteig entre les diferents sales, però en realitat una bona propina donada a temps, garantia que un assumpte anés a raure a la taula d'un magistrat concret, habitualment més procliu a ser complaent o rigorós en conflictes d'índole similar, segons quin fos l'interès del demandant. Un altre motiu habitual per escollir determinats jutjats, era el grau de complicitat de l'advocat amb els oficials que hi treballaven. La putrefacció del sistema abastava totes les esferes de l'administració, i per suposat també els ajuntaments, delegacions ministerials com Hisenda i altres organismes administratius pels quals circulaven els expedients que tramitàvem a la gestoria.

Els companys del despatx teníem llogat tot l'any un apartament a Lloret de Mar que compartíem, i on hi passàvem els caps de setmana i les vacances d'estiu, un pis amb suficients habitacions per a encabir-hi els amics d'uns i altres que ens visitaven de tant en tant.  

La feina d'advocat, treballant com a passant, no era gaire rendible, però amb la gestoria, un cop acostumat a dur la pinça al nas per no olorar la ferum del sistema, ens guanyàvem prou bé la vida, i això em permetia dedicar temps i esforços a la defensa d'activistes polítics antifranquistes davant el Tribunal d'Ordre Públic a Madrid, sense cobrar pràcticament honoraris. Dos dels meus defensats van ser anarquistes del MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament Nacional) que liderava el malaguanyat Salvador Puig Antich.

1974 va ser l'any del meu primer casament amb Maria Ruiz de Esquide, una noia basca que em va enlluernar fins que se'm va fer evident que teníem projectes de vida molt diferents. Ens vam separar l'any 1976 i el trencament va ser traumàtic. Un parell d'anys després, el nostre seria un dels primers divorcis de la nova legislació postfranquista.Passats uns mesos des del casament amb Maria, vaig començar a plantejar-me reorientar la meva vida professional. La principal raó era que tot i que amb la gestoria, l'Antoni Lòpez Bosch i jo guanyàvem forces diners, en molts casos això comportava una seriosa implicació dins l'ambient de corrupció generalitzat del sistema, la qual cosa era per mi un neguit constant que em preocupava cada dia més. Va ser en aquell interí que em va sorgir l'oportunitat de fer un tomb a la meva vida professional incorporant-hi una nova vessant, la de la investigació privada. 

MYM

Durant la dictadura, les llicències per exercir aquesta professió les concedia el Ministeri de l'Interior, i només les persones molt vinculades al règim hi tenien accés. Era el cas de Joan Moltó, el pare del meu amic d'escola Joan August, que a més de detectiu, era propietari de l'empresa barcelonina d'informació comercial CIAE. Quan amb la fi del franquisme formal, l'accés a la professió d'investigador privat es va democratitzar i es van convocar els primers exàmens d'accés lliure, en Joan August i jo ens hi vam presentar, en el meu cas més per curiositat que per una altra cosa, ajudat també per la facilitat que em donava el fet de ser llicenciat en dret per aprovar un temari de contingut bàsicament jurídic Un cop superat l'examen d'accés com a número dos de la promoció, el que va començar gairebé com una broma es va convertir en una seriosa opció professional, i com aquell que no vol la cosa i sense pensar-m'ho massa, vaig decidir-me a emprendre un canvi de rumb professional, i canviar de despatx en societat amb el meu amic d'escola.

El nou projecte el vam anomenar MyM (Magrinyà-Moltó o a l'inrevés) i en ell vaig alternar l'exercici del dret amb la professió d'Investigador Privat. A l’agència inicialment es feia una mica de tot, fins que seguint el suggeriment d'un bon amic, l'agent d'assegurances Josep Maria Galilea, vam emprendre una senda fins llavors poc transitada, la investigació de sinistres dubtosos per compte de companyies d'assegurances. Jo em vaig especialitzar en aquesta branca, en la que pràcticament vam ser pioners en tot l’estat espanyol i m’hi vaig dedicar gairebé en exclusiva. 

Per tal de promocionar la nostra activitat professional vaig començar a escriure articles en publicacions especialitzades que ens van ser molt útils a l'hora de donar-nos a conèixer en un món que era absolutament nou per nosaltres.

En Joan August era molt hàbil en la negociació amb els clients, i a mi el que m'agradava era voltar i fer la feina de camp, així que formàvem un equip molt ben compensat, el que va propiciar que la iniciativa fos un èxit. Els anys següents van ser molt productius professionalment parlant, ja que van coincidir en un període de greu crisis econòmica que va estimular la inventiva de molts espavilats que, en veure que les seves empreses no rutllaven, s'inventaren sinistres de tota mena, sobretot mitjançant incendis provocats, per tal de cobrar de les companyes asseguradores. Les investigacions les dirigia totes personalment, i això em comportava viatges constants per tot el territori de l'estat, sobretot al País Valencià, però també a Euskadi, Andalusia, Galícia, Ceuta, Mallorca, les Illes Canàries... 

Fer de detectiu privat va ser una experiència que em proporcionaria múltiples i sucoses anècdotes, algunes d'elles profundament inquietants, com la d'haver-me portat a conèixer i haver de tractar personalment amb els membres de l'escamot d'afusellament que va executar les dues últimes víctimes del franquisme, els militants d'ETA Juan Paredes Manot "Txiki" i Àngel Otegui. La raó de tan sinistra coneixença fou que els components de la banda que va executar els etarres eren tots ells membres del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil de la caserna de Sant Pau de Barcelona, que s'hi havien ofert com a voluntaris, uns personatges amb qui com amb els grups d'investigació del Cos General de Policia sovint m'havia de relacionar en les investigacions de sinistres dubtosos. 

En el viatges professionals vaig anar teixint una xarxa de relacions personals que em serien de molta utilitat per moure'm per les Espanyes amb relativa tranquil·litat. Per la meva feina era important mantenir una relació relativament fluida amb unitats locals de Policia i Guàrdia Civil, sindicats en assumptes relacionats amb sinistres en entorns laborals, i fins i tot de partits polítics, sobretot quan havia de viatjar a determinats llocs. A Euskadi, per exemple, on l'ombra d'ETA feia perillós moure's amb discreció per segons quins ambients, per pròpia seguretat avisava del que estava fent tant als serveis d'informació policials com a les seccions locals dels partits abertzales, i en particular de l'entorn d'Herri Batasuna, una agrupació a la que se li suposava fil directa amb la banda terrorista. 

També van ser importants les relacions personals amb alguns detectius de confiança que treballaven en els llocs on havia de desplaçar-me, el que em va permetre fer amistat amb bona gent com l’Antonio Marin Lozano, un company extraordinàriament solidari, que tenia el despatx a Madrid, i de qui conservo un gran record.

En aquest període vam aixecar un bon nombre de sinistres intencionats. A tall d’exemple la crema intencionada d’una empresa d’autocaravanes en un polígon industrial proper a Barcelona, un cas a Galícia que relacionava la "desaparició..." de milers de litres d’oli de colza amb el polèmic empresari José María Ruiz Mateos, una fosca trama d’extrema dreta que va reduir a cendres una important empresa del sector de la fusta a Torrelavega (Cantabria), incendis provocats de maquinaria al camp andalús per por dels jornalers a perdre la feina, i una onada d’incendis al sector del moble del País Valencià, coincidint "casualment..." amb moments de crisi del sector...

MILITÀNCIA AL PSUC

 

El dictador va morir finalment l'any 1975, i la Setmana Santa del 1977, en vigília de les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de la República, vaig decidir passar uns dies de vacances a Grècia, on vaig conèixer Marga Arboix, Joan Botella i Pilar Galí, tots tres destacats militants del PSUC. Eren anys d'eufòria, en la que aquell partit, que, per cert, encara no havia sigut legalitzat, era capdavanter del canvi liberal al país i vist amb simpatia pel jovent, sense que la seva qualificació com a formalment comunista ens afectés entre poc i gens. De tota manera, quan semblava que la democràcia ja era un fet irreversible a l'Estat Espanyol, les meves simpaties polítiques es decantaven més aviat cap al catalanisme de Convergència Democràtica de Catalunya, una formació que llavors oscil·lava entre el liberalisme i la socialdemocràcia. Aquell viatge a Grècia, però, ho va canviar tot.

Poc després de tornar de vacances, vaig iniciar una relació sentimental amb Pili Galí, que em va portar a ingressar al PSUC, i si bé la relació de parella va ser breu, no va passar el mateix amb la militància en el partit, que es perllongaria al llarg de quatre anys, deixant-me una petjada ideològica considerable. 

Els primers anys que van seguir a la mort de Franco, l'extrema dreta va mantenir una forta presència al carrer, amb freqüents atemptats contra militants d'esquerra comptant amb el suport gens dissimulat dels aparells repressius de la dictadura que encara romanien intactes. Per això, i a causa de l'entorn en què es desenvolupava la meva activitat professional, tant pel tarannà ideològic de la majoria dels meus col·legues detectius, com pel contacte constant i obligat amb Policia i Guàrdia Civil, vaig mantenir discretament la meva militància política, que sortosament no em va ocasionar cap conflicte. 

Una anècdota divertida d'aquell període de contradiccions permanents era que, arran la separació de la meva primera dona i tot i tenir un petit estudi com a refugi, vivia oficialment a casa dels meus pares, que s'havien hipotecat fins a les celles per comprar-se una casa a Pedralbes. Quan de tant en tant passejava o acompanyava a comprar a la meva mare pel barri, quedava molt sorpresa que em saludessin cordialment la majoria dels conserges de les finques de luxe amb els que ens creuàvem. La raó era que en un lloc tan benestant com aquell, els porters urbans constituïen el gruix de la militància del PSUC, i concretament de l'agrupació de Santa Amèlia, vinculada a la de Sarrià Sant Gervasi. Hi havia d'altres excepcions, com era la de Francesc de Carreras, que també vivia a la zona, i anys després seria catedràtic de dret constitucional i un dels fundadors del partit polític anticatalanista "Ciudadanos".

De tota manera la meva vinculació al PSUC es va acabar quan van començar a treure el nas els anomenats prosoviètics, que van voler accentuar l'orientació comunista del partit, i els militants més tebis ideològicament en vam fugir cames ajudeu-nos. El PSUC va patir una forta davallada, de la que ja no es recuperaria mai més, i es va fer evident que la majoria dels militants érem només companys de viatge, i cadascú tenia la seva pròpia estació de final de trajecte. Volíem alegria i llibertat, i fugíem de dogmatismes i avorriment.

Va ser també una època en què emocionalment em vaig anar allunyant de manera progressiva de Barcelona, ja que entre viatge i viatge hi parava molt poc, i els caps de setmana els començava a passar sistemàticament a Sitges, on havia llogat per tot l'any un petit estudi a la platja d'Aiguadolç.