CAPÍTOL VI

                                               

L'EMPORDÀ

La recerca no va trigar gaire a donar els seus fruits, i molt aviat vam trobar el mas Ribot, una antiga masia en estat semi ruïnós, que ja feia molts anys que havia perdut la seva funció tradicional com unitat d'explotació agrària. Situat a Sant Pol (petit nucli pertanyent a la Bisbal d'Empordà) i ancorat al massís natural de les Gavarres, el mas està envoltat d'un entorn idíl·lic, amb silencis infinits i una gran sensació de tranquil·litat, un indret màgic que immediatament ens va seduir. Quan el vam comprar l'any 1997 estava caient a trossos i requeria amb urgència una rehabilitació integral. I justament això era el que buscàvem, una construcció antiga per poder reformar, mantenint els elements definitoris de la típica masia catalana, i adaptar la decoració i mobiliari al nostre gust.. 

En prendre la decisió d'anar a viure a l'Empordà vaig intentar preparar-me pel canvi que suposaria la nova etapa vital, des del punt vista tant personal com professional. Així, em vaig matricular en diversos cursos d'especialització jurídica impartits pel Col·legi d'Advocats de Barcelona -diplomant-me en urbanisme i mediació-, i vaig seguir cursos intensius de perfeccionament d'informàtica. Una d'aquestes matèries de treball "on line" en va portar a un curs de periodisme digital organitzat pel conegut portal "Vilaweb" que dictava un dels seus promotors, el periodista Vicent Partal, en què em vaig diplomar en periodisme digital al cantó d'un periodista gironí que tot just es començava a donar a conèixer i que s'anomenava Carles Puigdemont.

Va ser també llavors quan vaig prendre la decisió d'escriure en català i posar punt final a l'esquizofrènia que significava dirigir-me per escrit en castellà a persones amb les quals sempre parlava català. Em vaig envoltar d'un munt de diccionaris, i amb les obres completes de Josep Pla com a manual de capçalera i l'ajuda de diverses eines de correcció en línia, vaig començar a estudiar per fi la meva llengua materna. Després de prop de quaranta anys expressant-me per escrit en castellà, i ja passada la barrera dels cinquanta, ho vaig començar a fer en català.

Uns quants dies després de comprar el mas, el vam revisitar en companyia de la meva família, que no s'acabava de creure que ens haguessin embarcat en aquesta aventura tan poc convencional des del seu punt de vista. 

En començar la restauració teníem la voluntat que tant la mare com la filla de l'Anne possessió llargues temporades amb nosaltres, així que vam dissenyar el mas de tal manera que hi hagués espai per tothom. Els treballs de restauració van trigar dos anys, i els últims sis mesos ja ens hi havíem instal·lat, en un intent desesperat d'agilitzar les obres, així que el dia de Sant Joan de 1999 hi vam desembarcar amb mobles i equipatges. L'entrada a làny 2000 i acompanyats de la família, fèiem la inauguració oficial del mas.

 

Els nostres primers gossets empordanesos eren Pupi, una gossa d'atura catalana, i Otto, pastor alemany; ambdós tenien pocs mesos quan es van incorporar a la família. 

Un cop instal·lats definitivament al mas Ribot, vaig muntar un despatx a casa mateix, promocionant la meva activitat professional, sobretot a través del col·legi d'advocats i per internet. Els inicis no van ser fàcils. Passar un entorn turístic i mariner, a un ambient absolutament rural (més inclús del que jo mateix havia imaginat) i que ens era total i absolutament desconegut, va ser molt complicat sobretot per l'Anne, però deunidó el canvi de plantejament jurídic que jo també vaig haver d'entomar!... Tot aquest batibull va ocasionar que la relació familiar patís algunes turbulències, que trigaríem una bona temporada a superar. Finalment, però, tot va tornar al seu lloc.

L'any 2002 la mare de l'Anne va caure malalta, la qual cosa ens va obligar a passar una temporada a Alemanya. Poc temps després, el 19 d'octubre, un cop superada la malaltia de la mare, moria sobtadament amb tan sols trenta-tres anys Katrin, l'única filla de l'Anne, una circumstància dramàtica que ens va acabar de decidir a fer taula rassa, deixar-nos de poca-soltades i gaudir al màxim del temps que ens pogués donar la vida, tot fent un esforç per adaptar-nos a la nova vida a l'Empordà.

Els primers anys fèiem freqüents sortides en bicicleta per la zona, i jo cada dia pedalava fins a la Bisbal els quatre quilòmetres d'anada i altres tants de tornada per comprar el diari. Aquesta rutina va durar fins que un parell de cops algun cotxe em va passar fregant massa a prop, i per precaució ho vaig deixar córrer.

Un entorn tan idíl·lic, va propiciar que pogués donar sortida a hobbies i aficions  als que fins llavors no havia pogut dedicar prou temps, ni l'atenció que m'haguera agradat. Vaig reprendre amb entusiasme el costum d'escriure, ara ja sempre en català, mentre perfeccionava la pràctica de la fotografia i aprofundia en els coneixements d'edició de vídeo.

La de viatjar, compartida plenament per l'Anne, també era una afició poc conreada per falta de temps, i ens vam dedicar a recuperar el temps perdut, alternant llargues temporades de pau al mas amb viatges fantàstics arreu del món, que vam començar a recórrer a tot el llarg i ample.

La visita anyal a Sant Cristoph am Arlberg per esquiar es mantenia inalterable, i després de cada escapada i viatge, em vaig dedicar a editar els corresponents vídeos, que es projectaven al Teatre Mundial de la Bisbal a través d'un club de viatgers. Era un grup que havia creat Xevi Codolà, un professor de la Bisbal i gran viatger, molt actiu dins el món audiovisual de la Bisbal. En Xevi havia aplegat un grapat de bisbalencs amants de córrer món, que explicaven els seus viatges, mostrant-ne els vídeos i fotografies que enregistraven al teatre municipal.

 

Les periòdiques projeccions dels nostres documentals, que tenien força acceptació, va resultar també un bon vehicle d'integració a l'entorn ciutadà bisbalenc. Com que tant a l'Anne com a mi ens agrada cuinar -en el meu cas d'una manera raonablement digna, mentre que ella és una gran cuinera-, ràpidament ens vam anar sentint còmodes a l'ambient de les botigues de la Bisbal, entre les que tradicionalment sempre han  destacat les dedicades a la gastronomia.

De mica en mica, també em vaig anar introduint en el món de la comunicació  local, i en un ofici, el de periodista, que havia sigut des de sempre una assignatura pendent, i que en aquells moments tenia l'oportunitat d'exercir com a aficionat. L'any 2004 em vaig incorporar al portal Tot Bisbal, un ens amateur dedicat a la informació ciutadana  on publicava articles d'opinió i vídeos sobre temes veïnals.

Tampoc vam voler desvincular-nos en cap moment de les activitats més tradicionals pròpies del nostre entorn més immediat, i conjuntament amb altres veïns, vam integrar un comitè organitzador de la Festa Major de Sant Pol, una celebració que havia gaudit d'una llarga tradició, però que els darrers anys havia deixat de celebrar-se.  Amb la nova empenta veïnal  i l'ajut incondicional de l'Ajuntament de la Bisbal -sobretot de la malaguanyada Lola Casademont- la festa va revifar, guanyant empenta any rere any amb gran èxit de participació popular. 

Aquest va ser el cartell de la primera festa major recuperada, que vaig tenir l'honor de dissenyar i editar jo mateix, com totes les que van venir a continuació fins que l'any 2010 ho vaig deixar per cedir el pas a altres veïns.

Una altra de les activitats entranyables que es duen a terme anyalment a l'espai de les Gavarres, és l'Aplec de Santa Llúcia de l'Arboç, una ermita situada a uns dos quilòmetres del poble de Sant Pol que es va construir l'any 1717 sobre un edifici més antic conegut com a Sant Nazari de la Ganga, que ja existia l'any 891. L'Aplec l'organitzen cada any els "amics de Santa Llúcia" un grup de voluntaris en els quals em vaig integrar de la mà del veterinari Jaume Fañé, un altre dels primers bons amics que vaig fer a la Bisbal d'Empordà, i que em va ajudar molt a relacionar-me amb la gent més inquieta i els moviments culturals de la ciutat.
Des del primer Aplec de Santa Llúcia en el que l'Anne i jo vam participar no ens hem perdut cap més, mentre les condicions físiques ens ho han permès.

El 2007 m'incorporaria a la Bisbal TV, una empresa amateur de televisió i vídeos per internet, on elaborava documentals d'esdeveniments de temàtica local. La fotografia correspon a una diada de Sant Jordi en la que entrevisto a Neus Lloveras, propietària de la llibreria "La Siglantana", una professional molt activa i profundament compromesa amb la vida cultural de la ciutat.

Una altra llibreria emblemàtica de la ciutat va ser "Les Voltes" abans del seu tancament per jubilació de les propietàries, les germanes Núria i Anna Pèrez, que apareix a la foto

La placidesa de la vida familiar amb els nostres animals de companyia es va veure alterada a causa d'una desgràcia que va patir el pobre Otto. El pastor alemany no va tenir sort i amb poc menys de tres anys va agafar la malaltia de Lesmània, que el va tornar molt agressiu en el tracte amb persones i animals. La seva envergadura de 40 kg, el feia perillós fins i tot per la nostra pròpia integritat i la de la goseta, i amb tot el dolor del nostre cor el vam haver de fer sacrificar.

Poc temps després ens vam quedar amb un Border Collie que tenia setmanes quan va arribar a casa i que la gosseta va adoptar immediatament. Acabàvem de tornar d'un viatge per Sud-àfrica, i encara impressionats amb la figura de Nelson Mandela, vam batejar el gosset amb el nom de Nelson.

De tant en tant organitzàvem alguna trobada familiar al mas, i aquesta fotografia reflecteix una de les darreres visites que ens va fer la mare.

I en aquesta altra, també hi surt la meva germana Àngels, que és la que resulta més cara de veure, ja que viu a les Illes Canàries, i la distància és un fre considerable. Així i tot mantenim viu el contacte a través de les xarxes socials.

L'any 2013 l'Ajuntament de la Bisbal va decidir ressuscitar Ràdio Bisbal, l'emissora municipal de la capital del Baix Empordà, que portava un grapat d'anys emetent en règim de ràdio fórmula. Al voltant de Sònia Deulofeu, una jove periodista bisbalenca que en va assumir la coordinació, un grup de persones, la majoria aficionats, ens hi vam apuntar. En el meu cas, tot i que al llarg de les meves diferents etapes professionals m'havien fet unes quantes entrevistes, fins llavors era  un territori de l'univers de la comunicació completament inexplorat. 

La Nova Ràdio Bisbal es va inaugurar l'1 de maig de 2013, i tot i la meva inexperiència en el mitjà, em vaig fer càrrec de la direcció d'un magazín de dues hores de durada que es feia en directe els dissabtes al matí. Entrevistes, música, informació meteorològica pròpia, seccions dirigides per persones de prestigi a la  ciutat, i informació política local, independent i plural, eren els eixos sobre els quals descansava la programació d'un programa que va ser molt ben acollit per la ciutadania. Val a dir però que l'edifici on estava radicat l'estudi (els antics habitatges dels mestres) era molt antic i estava força deteriorat. Feia molts anys que no s'hi havia fet cap reforma,  i havíem de treballar en condicions francament lamentables.

A casa aquell any vam tenir un altre disgust relacionat amb els nostres companys de quatre potes. Nelson ens va deixar amb tan sols tres anys, víctima d'una greu malaltia que en poc temps li va desfer els ronyons.

Un any després de la meva incorporació a Ràdio Bisbal, ja havia descobert les possibilitats del mitjà en el món de la comunicació i m'hi sentia francament còmode, malgrat les deplorables condicions de les intal·lacions de l'emissora. 

Va ser llavors quan Sònia Deulofeu va deixar la coordinació de Ràdio Bisbal per motius laborals, i tot i jo me'n vaig fer càrrec. 

Mentrestant el magazin ampliava la seva programació a quatre hores setmanals guanyant força audiència, i al mateix temps, la contínua reivindicació d'un local en condicions, i la pluralitat informativa del programa, ens van provocar més d'una enganxada amb el govern municipal.

En el capítol familiar, a principis de 2015 es va produir un fet trist, i al mateix temps força peculiar. El 23 de febrer moria a Alemanya Ana Elisabeth Fingerhut, la mare de l'Anne, i curiosament, tan sols dos dies després, el 25 de febrer s'extingia la vida de la meva a Barcelona, les dues a la mateixa edat: noranta-dos anys.

Tornant a la ràdio, el 2015 també era any d'eleccions municipals, i a iniciativa de Ràdio Capital es van unir varies emissores locals, entre elles Ràdio Bisbal, per tal de produir conjuntament un programa especial sobre els comicis al Baix Empordà. Aquest programa en el que vaig tenir el goig de poder participar activament, es va fer des dels estudis de Ràdio Bisbal i va guanyar el prestigiós Premi Rahola de Comunicació Local.

Aquest reconeixement em donaria l'empenta definitiva per endinsar-me sense complexos en el món màgic de la ràdio, que tot i ser una experiència tardana, em va apassionar encara durant uns quants anys més. En la fotografia en què tinc l'estatueta del premi Rahola a les mans, hi apareixen Joaquima Pellicer i Lluís Sais, que van ser dos importants puntals del Magazine de Ràdio Bisbal durant els quatre anys que va durar l'experiència.

Després de l'atorgament del premi Rahola, també vaig començar a col·laborar de manera assídua amb Ràdio Capital, fins que Ràdio Bisbal va patir l'enèsima apagada per culpa de la desídia en el manteniment i la manca d'inversió de l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà. Va ser el moment que vaig passar a fer ràdio exclusivament a Ràdio Capital, bàsicament per ocupar-me de temes bisbalencs, però també per participar en algun programa especial, com ara la retransmissió en directe en dues edicions, de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell.

L'any 2014 la família guanyaria un nou membre de quatre potes, un altre Bordear Collie anomenat Mic, que li faria companyia a la gosseta fins que aquesta ens va deixar de mort natural amb gairebé setze anys.

Feliç retrobament amb el nostre vell amic Artur Segués, que amb la seva companya Pietat regentaven el "Cap i Pota" un extraordinari restaurant a Figueres, la capital de la comarca veïna de l'Alt Empordà.

Fins que el 2020 no va fer la seva aparició la Covid, que ens va complicar la vida a tots, aquells van ser uns anys plàcids en què es van prodigar les trobades al mas Ribot, tan familiars com amb amics, alguns d'ells de feia molts i molts anys.

A finals de gener del 2020, la tornada des del Tirol austríac de la que finalment seria la darrera esquiada de la nostra vida, va coincidir amb l'aïllament a causa de la pandèmia, que en el nostre cas ens va afectar relativament poc, gràcies a les característiques físiques del mas i les dues hectàrees i mitja que l'envolten, cosa que ens van permetre una llibertat de moviment insòlita.

Amb la pandèmia també es va produir l'esperat trasllat de Ràdio Bisbal a unes instal·lacions dignes, tot i que amb notables carències impròpies d'una emissora municipal, com era el d'una cobertura pràcticament limitada als quatre carrers del voltant de l'emissora. Aquest fet em va fer perdre definitivament la il·lusió, i vaig deixar de fer ràdio de manera habitual a excepció d'algun programa especial com el festival literari Indilletres, i el febrer de 2022 dirigia el meu darrer magazín a Ràdio Bisbal.

A finals d'agost de 2022 es casava un dels meus millors amics, l'advocat i polític Òscar Aparicio amb Cristina Cots, i em van honorar fent-me padrí.

El casament de l'Òscar i la Cris va ser el darrer esdeveniment públic al qual vam assistir l'Anne i jo abans de l'ensorrament del nostre món a finals de setembre del 2022. 

I és que dies després del casament, havíem gaudit d'uns fantàstics dies de vacances al sud de França que malauradament serien els últims de la nostra vida de parella, i després, l'Anne va marxar com cada any uns dies a Alemanya per fer ordre en les seves coses i visitar els metges de confiança. En una d'aquestes visites rutinàries, li van detectar un càncer de sòl de boca molt agressiu i en fase avançada. Havent tornat d'urgència a casa, i un cop contrastat el pronòstic, l'1 d'octubre l'operaven d'urgència a l'hospital Clínic de Barcelona. Va ser una intervenció de dotze hores extremadament delicada, en la que li van extirpar la meitat de la mandíbula que va ser substituïda per un trasplantament de part del seu propi peroné. Les cordes vocals es van veure greument afectades per la intervenció, així com les vies d'alimentació habituals. Des de llavors en prou feines pot parlar, havent-se de comunicar per signes o per escrit, mentre que la seva única font d'alimentació consisteix exclusivament en la ingesta indirecta de líquids a través per una sonda que li va directe a l'estómac.

Davant d'un terratrèmol existencial d'aquesta magnitud, la nostra forma de vida va haver d'experimentar un canvi radical en tot el que fins llavors era les rutines diàries, i òbviament ens vam veure obligats a renunciar a la totalitat dels gustos i aficions que ens endolcien la vida (viatges, menjar bé, bona vida...). Tot això se'n va anar en orris per no tornar mai més... 

Les meves rutines van variar substancialment i a part d'estar pendent de les necessitats de l'Anne vaig assumir el gruix de les feines de casa, anar a comprar, cuinar per mi, i atendre la feina del mas.

L'any 2023 i la primera meitat del 2024 van transcórrer entre freqüents estades a Barcelona, motivades per tota mena de tractaments a què es va sotmetre l'Anne (radioteràpia, cambra hiperbàrica, quimioteràpia, immunoteràpia...) sempre sota l'ombra amenaçadora de la regeneració del tumor. Durant els freqüents ingressos hospitalaris i per tal de poder compartir el màxim d'hores possibles amb ella, jo m'instal·lava amb el nostre Border Collie en un hotel proper al Clínic. La companyia que aquest animalet em va fer durant tot el procés va ser realment increïble i es va convertir en una crossa indispensable pel meu equilibri emocional. 

A mesura que avançava el 2024 s'anaven produint diverses adversitats al meu voltant. Primer van morir de càncer dos bons amics i estrets col·laboradors de l'etapa de Ràdio Bisbal, l'historiador Jordi Frigola i la filòloga Dolors Figueres, i un poc més tard, el meu cunyat Pablo Montalban, en aquest cas víctima d'una altra de les xacres terribles del nostre temps, l'ELA.

Aquesta va ser la darrera foto de família que un any abans ens havíem pogut fer amb el meu cunyat al mas Ribot. 

A tots aquests tràngols dissortats es va sumar la reaparició del tumor de l'Anne i la seva extensió a diferents parts de la mandíbula, que a criteri dels oncòlegs representava el final de qualsevol esperança de curació. Vam decidir conjuntament que el temps que li quedes el passaria en l'entorn familiar, envoltada de les seves coses i éssers estimats, i que per cap concepte tornaria a ingressar a cap hospital.

L'Anne va entrar en fase de cures pal·liatives al mas, sempre  amb la meva companyia i la del nostre gosset, un animal molt carinyós i sorprenentment intuïtiu, que cada nit dormia als peus del seu llit. 

Precisament la penúltima patacada d'aquest 2024 tan desventurat, va ser la mort sobtada d'en Mic, que va esdevenir d'un dia per l'altre, víctima d'una estranya intoxicació, un fet terriblement dolorós per inesperat, que ens va deixar un buit immens. El darrer bri d'alegria va desaparèixer del mas Ribot, però sempre em quedarà la imatge de la infinita tendresa de la seva fidel mirada, i els bons moments que vam compartir al llarg d'uns anys fantàstics.

Finalment,  i després d'uns dies terribles, el 30 d'agost, de matinada, l'Anne tancava els ulls per sempre. Amb ella desapareixia un projecte de vida en comú forjat al llarg de trenta-sis anys, una llarga travessa enriquida per incomptables experiències d'una potència extraordinària, que mentre visqui, mantindré vius en el record com a llegat inesborrable dedicat a la seva memòria.