CAPÍTOL IV

"M'encanten els meus errors. No vull renunciar a la 

llibertat deliciosa d'equivocar-me". Charles Chaplin

Sitges, segon casament, mort del pare i el PSC

.

L'any 1982 la gran ciutat ja m'havia acabat d'atabalar, i coincidint amb el casament amb Rosa Mari Pascual Torres, vam decidir anar a viure a Sitges, en un pis de nova promoció situat al cantó mateix de l'antic estudi. Mentrestant, la relació personal i professional amb el meu soci i vell amic, Joan August Moltó havia començat a patir un cert deteriorament, i a l'any següent vaig decidir tancar aquesta etapa i deixar Barcelona per instal·lar-me al pis de Sitges, on vaig continuar amb l'activitat professional com investigador privat. Vaig continuar treballant per compte de companyies d'assegurances i alguns bufets d'advocats seleccionats, en qüestions relatives a informacions econòmiques i la falsificació de patents i marques. Era una feina que em continuava portant a viatjar a diferents punts d'Espanya i passar poc temps a casa, cosa que va acabar per repercutir negativament en la meva relació de  parella. 

La meva estada a Sitges va ser curta, ans va durar tan sols cinc anys que, tanmateix, van ser intensos. Durant aquest període va traspassar el meu pare, que va morir a Barcelona el 20 d'agost de 1984 amb tan sols 64 anys. La duresa de la primera part de la seva vida, sobretot la guerra civil i els anys de privacions, amb la necessitat de guanyar-se la vida com fos per tirar endavant la família, van provocar que patís nombrosos problemes de salut, tant físics com psíquics, al llarg de la seva vida, que li van acabar passant factura més aviat del que per edat li tocava. 

Durant el meu pas per Sitges, vaig col·laborar amb el prestigiós setmanari local "El Eco" on publicava setmanalment una columna fixa d'opinió que signava com "Miguel Servet". En ella tractava tota mena de temes d'actualitat local i ho feia en castellà, la llengua apresa a escola i en la que també llegia de manera habitual. No va ser fins uns quants anys més tard que faria el pas al català.

Un altre fet destacable de l'etapa sitgetana va ser la meva militància al Partit dels Socialistes de Catalunya, una nova experiència que em va enriquir humanament en donar-me una altra visió de la vida. A més d'introduir-me dins el teixit ciutadà, va propiciar el tracte amb brillants personalitats del món de la cultura, més o menys afins al PSC, com ara Joan Manuel Serrat, l'editor Carlos Barral, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany o de l'àmbit acadèmic, com ara l'economista Josep Maria Bricall. També em va permetre conèixer personalment polítics rellevants de la vida del país, com ara Narcís Serra, vicepresident del govern espanyol, i els alcaldes de Barcelona Pasqual Maragall i de Madrid, Enrique Tierno Galván, entre altres. Tot plegat una experiència força interessant, tot i que  efímera per voluntat pròpia.

Una nècdota sucosa de la meva breu militància política d'aquella època, va ser una visita a Tafalla que vam fer alguns membres de l'executiva sitgetana responent a la invitació de l'agrupació del PSOE de la localitat navarresa. Eren les festes patronals de la ciutat, i jo era llavors secretari d'organització a Sitges. La nostra visita va coincidir amb l'estada a Tafalla del llavors totpoderós ministre d'Indústria Carlos Solchaga, que era natural d'enllà. El ministre, val a dir que molt divertit en la distància curta, ens va convidar amablement a compartir amb ell la llotja el dia que se celebrava la principal corrida de toros de les festes, i jo, intentant fer el cor fort, tot i la meva animadversió declarada contra aquesta salvatjada que alguns anomenen "Fiesta Nacional",  hi vaig transigir. No vaig poder passar, però dels primers minuts de la corrida, ja que en veure la sang de l'animal després de les primeres "banderilles", quan davant l'estupefacció del ministre, vaig sortir escopetejat de la plaça de braus. La meva reacció no li va agradar gaire, i vaig tenir la certesa que si aleshores hagués tingut la més petita aspiració política, aquesta  hauria patit un daltabaix considerable. Va ser per mi un tast significatiu dels molts gripaus que hom s'ha d'empassar dia a dia en el món de la política, i prou contundent per a fer-me veure clar que aquell univers no s'havia dissenyat per a mi. I és que els partits polítics són el més semblant que conec a les esglésies... i jo soc descregut de mena.

El matrimoni amb Rosa Mari es va anar deteriorant i ens vam separar l'any 1986. Després del trencament van venir uns mesos força intensos, en els que en una frenètica recerca del temps perdut, em vaig convertir en habitual dels pubs del carrer del pecat i sobretot del Voramar de la platja de Sant Sebastià, el regne de l'inefable "Siscu", així com de les "discos" "Pachà" i L'Atlàntida amb les seves inoblidables cloendes escumoses. 

No tot va ser festa però en aquell període tan mogut. També, tot i la meva creixent desafecció política, continuava amb la meva activitat militant al PSC dedicat sobretot a preparar les eleccions municipals que tornarien a fer alcalde Jordi Serra. Igualment, seguia escribint la meva columna setmanal a "L'Eco" i freqüentant les jornades culturals de l'Ateneu, una entitat que després d'una llarga inactivitat, i gràcies a l'entusiasme i la bona feina d'un nou equip comandat per Pedro Palacios, Horacio Helena i Carmen Muiña, havia esdevingut un indiscutible referent de la cultura popular sitgetana.

Tot i així, aquesta activitat, trepidant en certs moments, no m'acabava d'emplenar i l'espai ambiental em va començar a pesar. La feina com investigador se'm començava a fer un xic feixuga, i tot plegat començava a generar-me una certa sensació de cansament existencial, una mena de "déjà vu" que em predisposava cap a un canvi radical de xip.