CAPÍTOL I

    "Qui perd els orígens, perd identitat"

Raimon

ORÍGENS FAMILIARS

El pare provenia d'una família menestral radicada a la comarca del Garraf. Era fill de Manuel Magriñá Capdet, nascut a Vilanova i la Geltrú el 26 de febrer de 1873, i de Inés Rosés, de Sitges. La família Magriñá Rosés va viure un període indeterminat de temps a Sitges, on van néixer, la germana gran Maria del Mar Vinyet, un nom eminentment sitgetà, i  el meu pare. A Barcelona vivien modestament al barri barceloní del poble Sec, en un carrer situat a la falda de la muntanya de Montjuïc. És l'únic dels meus avis a qui vaig arribar a conèixer, i encara força fugaçment, ja que va morir quan jo comptava pocs anys d'edat.

Manuel Magriñá Rosés, el meu pare, va néixer a Barcelona el 8 de juny de 1920. Va estudiar a La Salle Condal, un col·legi regentat pels molt reaccionaris "Hermanos de la Doctrina Cristiana", als qui anys després patiria jo en un altre centre del mateix orde religiós. Era catòlic practicant, i la seva vida d'adolescent tenia com epicentre el centre catòlic de Santa Madrona on també jugava a bàsquet.

La mare, Montserrat Ros Mateo, va néixer a Barcelona un 27 d'abril de 1921, dia de la Verge de Montserrat i era la mitjana de tres germans, en Joan i l'Albert. Els seus pares eren Francesc Ros Solanes, nascut a Barcelona, fill de Pau i Teresa, naturals de Sant Vicenç dels Horts, i Concepción Mateo Campruví, natural de l'Aragó. Francesc Ros li feia de procurador a en Miquel Mateu Pla, financer, empresari i polític conservador, que més tard seria el primer alcalde franquista de Barcelona. Aquest fet motivava que l'estatus social de la mare fos més elevat que el de la  família del pare.

Durant la guerra civil el pare va veure clausurat el centre que freqüentava i perseguits els seus antics mestres; fins i tot alguns d'ells foren assassinats per la seva condició religiosa. Per la seva banda l'avi matern, a conseqüència de la feina a can Mateu i les seves idees polítiques afins al tradicionalisme carlí aliat de Franco, era periòdicament detingut per les patrulles de control, escamots irregulars que depenien dels partits polítics i que amb total impunitat actuaven a Barcelona, i tancat sense cap mena de judici, normalment al castell de Montjuïc.

En un dels períodes que l'avi no estava empresonat, el 18 de mars de 1938, un dels freqüents bombardeigs sobre Barcelona de l'aviació feixista italiana aliada dels nacionalistes espanyols, els va sorprendre a la via pública, concretament al carrer de Calabria, on davant la casa assenyalada amb el número 4, una bomba "amiga" els va rebentar. Francesc tenia 47 anys i Concepción en tenia dos menys, i del seu cos destrossat van desaparèixer les joies que sempre portava cosides a la roba interior per por dels freqüents registres dels milicians. La mare sempre va sospitar que els familiars que van reconèixer els cadàvers hi havien tingut alguna responsabilitat en tan sospitosa pèrdua.

Quan van morir els seus pares, la mare i el seu germà Albert eren menors, ella amb 16 anys i ell amb 4. Cap membre de la família es va fer càrrec del nen que va ser internat en un orfenat, una experiència terrible que el va marcar per tota la vida. Ella va ser "acollida" per la tia Angeleta, germana del seu pare Francesc, i el seu marit Quim, precisament els familiars que havien identificats els cadàvers.

Aquest parell no tenien fills i s'havien enriquit a Cuba. Eren de tracte molt tibat i van explotar la mare fent-la treballar com la seva minyona contra la seva voluntat. Acabada la guerra, va poder aconseguir que Miquel Mateu fos el seu tutor, i a través de la seva influència va aconseguir entrar en una residència oberta de monges, on va recuperar la tranquil·litat.

Pel que fa al pare, a les acaballes de la República va ser reclutat forçosament i enviat amb només 17 anys al front de l'Ebre com a integrant de la que es va conèixer com la «lleva del biberó». Obligat a lluitar en un bàndol amb qui no s'identificava, i traumatitzat a més per la mort al front i davant d'ell del seu amic, en Sebastià Grevolós, a la menor oportunitat va desertar i com molts altres es va lliurar a l'exèrcit franquista on també combatia el germà gran de la mare, que ho feia com a voluntari a les files dels Requetès carlins. Acabada la guerra Franco "premiaria" els joves desertors de la lleva del biberó amb tres anys més de mili obligatòria.

La mare i el pare tenien un parentiu comú molt llunyà i es coneixien de petits per haver coincidit en reunions familiars. En acabar el pare el servei militar obligatori es van retrobar, i gràcies a Miquel Mateu, el tutor de la mare que ja era l'alcalde de Barcelona, ell va aconseguir feina com a mosso als magatzems Sant Pere.

El 27 d'abril de 1947 es casaven i anaven a viure en un petit pis de lloguer del carrer de la Princesa, barri de la Ribera. Manuel tenia 26 anys i Montserrat 25, i acollirien a l'habitatge a la Neus (germana del pare) i a l'Albert, germà de la mare, a qui van poder rescatar de l'hospici. 

EL CARRER DE LA PRINCESA 

El de la Ribera era un un barri històric mil cops desgraciat, que després d'haver estat arrasat el 1714 per les tropes borbòniques es va veure novament mutilat pel Pla Cerdà de 1859, quan la reforma de la ciutat i l'obertura de la Via Laietana el va obrir en canal com amb un bisturí gegantí.El 1947 quan la família Magrinyà-Ros s'hi va instal·lar, tan sols en feia nou que havia acabat la guerra civil, i Barcelona encara conservava íntegres les ferides de la terrible contesa fratricida. Els vencedors exercien el seu poder amb una crueltat inaudita, mentre la por i la misèria eren l'únic patrimoni compartit pels barris humils de la ciutat com el de la Ribera.

El pis del carrer de la Princesa, estava situat al tram entre Montcada i Flassaders, que tenia la pastisseria Brunells com estendard. Estava a tocar del que ara és el Museu Picasso, i davant per davant, al mateix carrer de la Princesa, hi havia la botiga de queviures i el pis de l'Angeleta i en Quimet, els parents de la mare que tan malament es van comportar amb ella quan va quedar orfe. Ben aviat el pare va començar a compaginar la seva feina principal amb altres d'accessòries, com la que tenia a les tardes, a la sastreria Elite. Eren jornades interminables, però que van permetre a la família començar a albirar l'horitzó amb una certa perspectiva de futur. 

INFANTESA

Vaig néixer el 12 de novembre de 1948, el mateix any en què es va derogar oficialment l'estat de guerra a Espanya. En un entorn tan poc afalagador com llavors era el barri antic de Barcelona, el balcó que s'abocava al carrer de la Princesa era el lloc més animat de la casa per un infant de pocs anys. 

Un escenari que oferia la vida sense filtres als meus ulls esbatanats i evidentment també el marc de malifetes glorioses, com quan em vaig dedicar a bombardejar els vianants amb els mitjons acabats de plegar, o aquella altra en què davant l'esglai de la seva mare vaig deixar caure un test al pas d'un enterrament. Aquell balcó va ser una impagable talaia que en flaixos d'inevitable blanc i negre immortalitzava la sordidesa de l'època amb escenes que se'm van quedar gravades per sempre a foc a la memòria, com aquella en què un grup d'homes vestits de blau als qui els pares van identificar com falangistes, apallissaven un home que no s'havia agenollat a temps al pas d'una processó. 

Records salpebrats de sordidesa, amb veïns corrents en pijama pels balcons els dies de festa, fent sorollosos pets mentre s'adreçaven al nen que era jo amb somriures còmplices, tot demanant-li rient i picant-li l'ullet que no ho expliqués a ningú.

Memòria d'una mena d'avorrit parvulari a pocs metres de casa al mateix carrer de la princesa, i de jocs de "papes i mames" sota el llit de la meva habitació amb l'Agnès, la dolça veïna, filla d'en Melvin i la Inés, uns amics dels pares, i que només vaig tornar a veure fugaçment un sol cop molts anys després.

La ràdio era la principal distracció de la majoria de les llars en aquell temps de penúries i la nostra no era cap excepció. Durant el dia, mentre el pare treballava als magatzems Sant Pere, la mare no es perdia mai el programa d'Elena Francis, un consultori sentimental dirigit al públic femení que tenia 30 minuts de durada i tractava qüestions com ara cuina, jardineria, salut, bellesa i problemes sentimentals o fins i tot psicològics. Darrere el personatge fictici d'Elena Francis hi havia un muntatge que l'Institut de Bellesa Francis de Barcelona s'havia inventat per publicitar els seus productes, i tal va ser l'èxit que va arribar a estar més de trenta anys en antena en diferents emissores.

Els dissabtes a les deu de la nit la família s'aplegava al voltant del receptor pendent de les aventures detectivesques de Taxi Key, un programa de ficció radiofònica de gènere policíac de mitja hora de durada que s'emetia setmanalment. El programa s'havia començat a emetre a Ràdio Barcelona el 2 d'octubre de 1948, un mes i deu dies abans del meu naixement, i la seva enorme popularitat el va mantenir en antena al llarg de catorze anys.

No passaria gaire temps abans que el pare portés a casa un toca discos, i a més de la ràdio, el pis del carrer de la Princesa es va començar a omplir de cançons entre d'altres dels italians Renato Carosone ("Piccolissima Serenata", "Tu Vuo Fà L'Americano"...) i Marino Marini ("Come prima" i "Nel blu dipinto di blu"), Elder Barber -pseudònim de la cordovesa Elda Perla Barbero, que cantava "Una casita en Canadà" i "Noche de Ronda"- o les de Gloria Lasso - catalana de Vilafranca del Penedès que es va fer famosa cantant en francés, tot i que en realitat es deia Rosa Maria Coscolín Figueras. Entre aquestes melodies populars que tant agradaven als pares, també es deixaven sentir de tant en tant les notes de la sarsuela "Marina" i les orquestres de Glenn Miller i Ray Conniff.

Records també que evoquen l'oncle Albert, que llavors estava fent la mili, amb el seu uniforme blau marí del cos d'aviació, anant i venint cada dia en bicicleta de l'aeroport del Prat on estava destinat. També recordo vagament en Joan, l'altre germà de la mare, que ens visitava de tant en tant, tot i no ser sant de la devoció del pare per motius que mai vaig conèixer, i al qui rememoro com un personatge simpàtic, divertit i un pèl fatxenda, permanentment abillat amb l'uniforme de requetè que crec que no es treia ni per dormir, marcant paquet amb la pistola com a element inseparable de la disfressa. Evocació difusa d'haver acompanyat al pare de tant en tant a l'associació de Santa Madrona, i veure'l jugar a bàsquet...

Al carrer de la Princesa també hi van néixer primer la Montse, la meva germana gran, el 21 de febrer de 1951, i l'11 d'octubre de 1953, l'Anna.

Mentrestant, la guerra civil i  les seves seqüeles de fam i misèria, havien deixat un país exhaust i en runes que s'havia de refer. La necessitat d'habitatge era una prioritat política, i el règim va engegar una gegantina campanya de promoció subvencionada d'habitatge protegit a què hi havia bufetades per accedir, i la corrupció al voltant d'aquest servei bàsic movia fortunes. La construcció i tots els seus derivats es van convertir ràpidament en la gallina dels ous d'or de l'època, i els més espavilats d'entre els guanyadors de la guerra, s'hi van apuntar ràpidament. En aquell context, el pare havia millorat de categoria laboral, passant de mosso dels magatzems Sant Pere a meritori a la "Banca Riva y Garcia" que estava just al costat dels magatzems i n'era la propietària. Aquesta institució bancària tenia els seus orígens en una empresa familiar oriünda de Galícia, Jorge de la Riva y García i el Banco Simeon, fundats a Santiago de Compostela l'any 1857, un holding d'empreses que tenia com epicentre de les seves activitats el món del tèxtil. El Banco Simeon va ser l'embrió de la Banca Riva y Garcia, que també s'havia endinsat de ple en el negoci immobiliari a través d'una branca nova anomenada "Fincas Riva y Garcia".

Al cap de poc temps d'entrar a Riva y Garcia, el pare va passar de simple meritori de banca a tenir un càrrec de responsabilitat en l'administració de finques acabada de crear, la qual cosa li donava força poder de decisió en l'adjudicació dels tan preuats habitatges de lloguer protegit, i el rerefons monetari que això implicava en aquells temps de corrupció generalitzada. El pare era una persona molt creient, i moltes de les decisions que diàriament devia prendre en l'exercici de la seva nova feina anaven clarament en contra dels seus principis, però la necessitat de tirar endavant la família va acabar per vèncer els seus escrúpols morals. Van ser moltes les vegades que vaig ser testimoni de les crisis morals que tal situació li va provocar, un patiment que acabaria per condicionar la seva salut  la resta de la seva vida.

Amb el nou estatus laboral del pare, la situació econòmica familiar va fer un important salt qualitatiu que va resultar decisiu per tot l'entramat familiar, però en especial per a mi. I és que el barri de la Ribera on vivíem era molt humit, i de petit vaig patir una greu pulmonia de resultes de la qual vaig estar a punt de morir. Aquest fet, i que la família anés creixent empetitint per moments l'habitatge del carrer de la Princesa, va motivar que el pare mogués cel i terra per trobar un lloc més confortable per viure, fins que finalment i els contactes de la nova feina li van permetre accedir a un d'aquells pisos de lloguer protegit tan cobejats, un habitatge molt més gran a la zona alta de Barcelona, lluny de la insalubritat i sordidesa del barri antic.

ENTRE GRÀCIA I VALLCARCA

Ens vam traslladar doncs a la part alta de la ciutat, i concretament a l'avinguda de la República Argentina, un carrer que formalment pertanyia al barri de Vallcarca i que feia frontera amb el de Gràcia. En aquell nou habitatge que estava a tres cantonades de la plaça de Lesseps, hi va néixer el 20 de març de 1957 l'Àngels, la meva germana petita.

Només arribar i com a pas previ abans de tenir l'edat per poder anar a l'escola escollida pels pares, em van portar a un sinistre parvulari permanentment amarat de pudor de naftalina i resclosit, situat en una torra del carrer Cardoner, al cantó de la plaça Lesseps, que regentaven dues vídues de guerra de tarannà avinagrat, a les que no recordo haver vist riure mai. En aquella mena de caserna infantil em parlaven només en castellà, i com que a casa sempre ho havíem fet en català, va ser el primer contacte amb l'esquizofrènia lingüística que s'havia instaurat des del poder al meu país, i que amb la permeabilitat pròpia de la infantesa vaig normalitzar com quelcom natural.

Molt a prop de casa, República Argentina amunt, hi havia els jardinets de Vallcarca, on la mare ens duia a passejar sempre que podia, i moltes vegades hi coincidíem amb l'actriu Montserrat Carulla, que també era veïna del barri, i anys després seria una llegenda de l'escena catalana. Ella acomboiava els seus fills Roger i Vicky, que anys a venir també seria una actriu extraordinària. A força de coincidir als jardinets, jo jugava sovint amb els dos nens, mentre Montserrat Carulla i la mare van acabant trenant una certa  amistat.

El meu primer i únic col·legi va ser La Salle Josepets de Barcelona, llavors una institució eminentment integrista regentada pels "Hermanos de la Doctrina Cristiana", on vaig passar tot el cicle escolar fins a l'ingrés a la universitat. En aquell succedani de centre educatiu, els càstigs físics eren una constant a la qual recorrien sistemàticament aquells frares ignorants i reprimits, que també tenien les mans molt llargues a l'hora d'acaronar els seus alumnes "predilectes".

Afortunadament per a mi, l'esperit rebel que de ben jove vaig desenvolupar, em feia immune a aquestes "aproximacions" però a canvi em convertia en víctima propiciatòria de constants clatellots, si bé com que les meves notes acostumaven a ser brillants, sobretot en les disciplines més humanístiques, no s'acarnissaven amb mi tant com amb altres alumnes. Un altre dels correctius habituals en aquell context sinistre era el de fer-te assistir obligatòriament a la missa matinal. No és sorprenent doncs que, a partir d'aquella experiència traumàtica, desenvolupés una profunda al·lèrgia a les religions de tota mena, així com un rebuig visceral a qualsevol forma d'arbitrarietat.

L'ensenyament de la llengua catalana esta proscrit en el sistema educatiu de la dictadura, i consegüentment els "hermanos" ens parlaven sempre en castellà, que també empràvem amb alguns companys. Curiosament, els qui en la primera etapa de l'escola van ser els meus millors amics (Luis Costa, Pepe Plaza i Luis Jaime Fernández Matamoros) eren de parla castellana.

Amb la majoria que com jo teníem el català com a llengua materna, el fèiem servir per comunicar-nos entre nosaltres, però a l'escola mai ens van ensenyar a fer-ho correctament i encara menys a escriure'l. Al pati o quan estàvem en grup, amb uns parlàvem en una llengua i amb d'altres en l'altra, sense cap mena d'entrebanc. Ens enteníem perfectament, ja que entre nosaltres el bilingüisme era una realitat absolutament normalitzada. 

En l'única cosa que destacava aquell col·legi era en l'aspecte esportiu, en ser bressol del bàsquet en el qual gaudia d'una sòlida tradició de molts anys, un esport que ja havia practicat el meu pare, i que jo també vaig conrear. El primer equip de La Salle Josepets va jugar alguna temporada a la primera divisió espanyola i jo, tot i la meva baixa estatura (no arribava al metre setanta) m'hi defensava força bé, i vaig arribar a jugar en un dels equips de categoria juvenil del col·legi. 

Al pare li agradava molt llegir i ja de ben jove vaig heretar la seva afició a la lectura. Devorava visualment tot el que em queia a les mans, que inicialment van ser còmics -llavors en deiem "tebeos" en referència al mític TBO. Les "Hazañas bélicas", "Roberto Alcazar y Pedrín" y les aventures del "Capitán trueno" eren els meus preferits. Més tard ja vindrien els llibres de Julius Verne, Emilio Salgari i Zane Grey que em van acompanyar al llarg de tota la infantesa. L'entusiasme per la lectura anava en paral·lel a l'afició per escriure, que va mereixer algun reconeixement extraescolar com quan amb onze anys vaig guanyar un premi provincial de redacció promogut per la empresa "Coca-Cola". 

ADOLESCÈNCIA: EL MASNOU

A finals dels anys 50 va començar a néixer a Espanya una incipient classe mitjana que ja es podia permetre alguns luxes, tals com ara comprar un cotxe utilitari, contractar una minyona per fer les feines més dures de la casa, i estiuejar fora de Barcelona. En el nostre cas, quan la situació econòmica familiar va començar a millorar, el pare va comprar un petit Renault "Ondine", també teníem minyona que vivía sota el nostre mateix sostre, i als estius ens traslladàvem al Masnou, una població marinera del Maresme, on la mare també havia passat temporades d'estiu en la seva joventut. 

El Masnou era una destinació clàssica d'estiueig de segon nivell, que tenia l'avantatge de ser molt propera a Barcelona i no arribava a la categoria de les properes Llavaneres o Caldetes, per no parlar de la ja més llunyana Costa Brava. Els estiuejants del Masnou, provenien en general d'aquesta precària classe mitjana que s'estava conreant, i encara que amb alguna excepció remarcable, estava format bàsicament per famílies sense patrimoni familiar previ a l'esclat de la guerra civil. Entitats familiars que per un conducte o l'altre, es començaven a guanyar bé la vida a l'ombra del nou règim. 

Els signes externs que es permetien les famílies, com ara cotxes, la situació més o menys privilegiada de la casa d'estiueig, el seu estat de conservació i si era de lloguer o havia sigut comprada, determinaven el seu prestigi social, i estratificava «els estiuejants» en diferents subcategories, que es feien extensives als seus cadells. 

La regla general era que els dies feiners, els pares marxessin d'hora per anar a treballar i deixaven la mare a càrrec de la prole (era molt estrany que una dona treballés en una feina retribuïda). Alguns progenitors tornaven a la nit, però d'altres romanien sols a Barcelona, els més benestants amb minyona i tot, fins al cap de setmana que tornaven al niu. Eren els famosos "Rodriguez" de l'època. ...

Al Masnou la rutina familiar manava invariablement anar a prendre el bany al mar cada matí, i després de dinar fer una llarga i obligatòria migdiada, un costum que a mi sempre m'ha semblat extraordinària i mai he deixat de practicar. En les llargues tardes d'estiu, el jovent s'organitzava en colles o "grupos" com llavors s'anomenaven, per raons de proximitat veïnal i edat, i a través d'ells es canalitzaven les activitats d'esbarjo, excursions, festes...

L'epicentre de les trobades dels estiuejants, era al Casino, el lloc social per excel·lència. Els mascles joves hi jugàvem a futbol sala, bàsquet i frontenis (en aquella època la pràctica femenina de qualsevol esport era una raresa) i pel que fa als grans, els homes hi anaven a llegir els diaris, jugar al billar o a les cartes, i algunes senyores s'aplegaven de tant en tant a la cafeteria per petar la xerrada i vigilar de prop la mainada. En nits assenyalades, als jardins del casino s'hi celebraven concorregudes revetlles. 

En tot plegat hi surava un cert classisme, fidel reflex de la societat de l'època, i del que en vaig patir un parell d'episodis de rebuig, ja que com a bon cul inquiet que era, m'agradava canviar-me de grup sovint, normalment darrere d'alguna noia que m'agradava. L'operació no sempre resultava fàcil, sobretot quan es tractava d'accedir a algun altre grup amb més "pedigrí" social, i en algun dels intents vaig patir més d'un entrebanc, però en general me'n vaig sortir força bé.

Amb tot, però, on la discriminació era més evident era en la radical separació entre estiuejants i "gent del poble", és a dir veïns del Masnou i famílies barcelonines, que gairebé mai es barrejaven. Era una rivalitat a vegades soterrada i d'altres força evident, que es manifestava sobretot en les competicions esportives al Casino, entre equips formats pels "del poble" i els estiuejants. Tanmateix, vaig protagonitzar una sonada excepció a aquesta regla, ja que entre els esports que practicava en aquell temps hi havia el futbol sala, disciplina en la qual aviat vaig començar a destacar com a porter. L'equip "del poble" que cada any s'enduia còmodament el torneig, em va proposar jugar amb ells, cosa que vaig acceptar sense pensar-m'ho dues vegades, així que vaig acabar fitxant com a porter per un equip de futbol sala que fins aquell moment integraven només fills del Masnou. Aquell fet insòlit va provocar un cert run-run en les converses, però no va tenir cap mena de conseqüència, excepte la satisfacció d'endur-me a casa una copa que certificava que havia format part de l'equip guanyador del torneig de futbol sala. Per cert, que el pare jugava al billar al Casino i val a dir que també es relacionava amb tothom, inclosa la "gent del poble..."

A mesura que ens endinsarem a l'adolescència, els tres mesos llargs que passàvem al Masnou se'm van començar a fer llargs. Les moltes estones d'insuportable tedi al Casino em feien sentir força engabiat, tot i que estaven salpebrades de tant en tant per algun esdeveniment extraordinari que ens feia renéixer, com eren les revetlles i els balls de disfresses del Casino.

El panorama estiuenc va començar a canviar l'any 1964, en què jo tenia tènia 16 anys, quan el meu amic de col·legi Luis Jaime Fernández-Matamoros em va convidar a acompanyar-lo a passar part de les vacances d'estiu a Palma de Mallorca on tenia família.

Palma era llavors la meca del turisme, i un camp immens d'experimentació per dos marrecs acabats de sortir de l'ou. Turistes de mig món amb ganes de passar-ho bé, discoteques a dojo i actuacions en directe de grans estrelles del pop de llavors (recordo haver vist i escoltat en directe a Tom Jones, Jimi Hendrix i Sandie Shaw entre d'altres). Tot un món nou del qual podíem gaudir a plaer, ja que encara que per edat no teníem accés legal a les discoteques, gràcies a un cosí d'en Luis que estava molt ficat en aquell univers, podíem accedir a tot arreu sense problemes, i a fe que ho explotàvem a fons...

A més a més, el tiet d'en Luis, que era d'ascendència basca i tenia una joieria a Palma, era un fester indomable. Amb una colla d'amics havien format una mena de confraria de la bona cuina en què s'havia integrat el millor de cada casa (cuiners, futbolistes retirats, periodistes...) que periòdicament organitzava sortides «gastronòmiques» que començaven a migdia, a l'hora del vermut, i acabaven de matinada. Aquella colla de cràpules encantadors, van adoptar-nos immediatament, i en Luis Jaime i jo els acompanyàvem en totes les farres i no cal dir que per a nosaltres era una experiència extraordinàriament divertida. L'operació Mallorca es va repetir els tres estius següents i en ells vaig obrir els ulls a un món diferent i inimaginable fins llavors.

Quan tornàvem de Palma, força extenuats pels excessos, jo convidava Luis Jaime al Masnou, la qual cosa tot i ser d'un contrast força evident, o potser precisament per això, també era molt divertida, ja que gaudíem de sucoses aventures, practicant o almenys intentant-ho, amb el jovent femení autòcton, bona part de les "experiències" adquirides amb les turistes estrangeres durant les tòrrides nits illenques. 

Tot aquest bagatge existencial combinava molt malament amb la rigidesa de costums de la Salle, que no ens quedava altre remei que patir al llarg del curs escolar, però trobàvem moltes formes d'escapolir-nos del marcatge dels "hermanos de la doctrina cristiana". 

Així per exemple, l'entrada a les classes de tarda estava assenyalada a les tres, però a partir de les dues ens concentràvem al bell mig de la plaça de Lesseps, si fa no fa davant del bar Mesquida, una mena d'antre atrotinat i decadent que freqüentàvem i al que col·loquialment coneixíem com "can merda". El nostre punt de trobada era zona de pas obligada per accedir a la parada de metro de Lesseps, i era sobradament coneguda per les alumnes dels col·legis de la zona, la qual cosa propiciava aproximacions entre els exemplars més atrevits d'ambdós sexes.

Una altra vàlvula d'escapament a la pressió carca dels "hermanos" s'activava els diumenges al matí, en que era obligatòria l'assistència a la missa al mateix col·legi de La Salle, la qual cosa uns quants aprofitàvem per escapar-nos després a alguna de les matinals que llavors es feien als clubs musicals de moda a Barcelona (San Carlos Club, Jamboree, Novedades...) o bé als freqüents festivals de conjunts que se celebraven al Palau d'Esports de Montjuïc, i que tenien com a màxims al·licients les confrontacions entre els seguidors dels Mustang i els Sírex (versions matusseres de la pugna Beatles-Rollins Stones) o bé entre els grups barcelonins, els ja esmentats Mustang i Sírex, més "Los Salvajes", "Los Cheyenes" o "Lone Star", i els grups madrilenys com "Los Brincos" i "Los Pequenikes", o els andalusos "Triana", entre molts d'altres.

La dels conjunts musicals era una moda molt estesa entre el jovent de l'època, i qui més qui menys havia format un grup, que més enllà de les vocacions musicals de cadascú -dubtoses en la majoria dels casos- tenien per objectiu principal -i en la majoria dels casos gairebé únic-, lligar amb les fans. Nosaltres no vam ser menys i amb els germans Moltò-Joan August i Jordi-, en Felip Costa, en Ricard Crespi i en Manel Mir, vam crear un grup que s'anomenava "The Why" -del que jo era el vocalista- i amb el qual vam fer unes quantes actuacions públiques de les quals la més destacada va ser un concert als Lluïsos de Gràcia que vam fer de teloners dels "Lone Star".

En una caseta unifamiliar molt a prop de casa, a la mateixa avinguda de la República Argentina, hi vivia una nena que em tenia el cor robat. De cabells rossos, deliciosament rinxolats i posseïdora d'uns ulls blaus preciosos, devia tenir tres o quatre anys menys que jo. S'anomenava Maria Cinta i ja era famosa al barri perquè havia enregistrat algun disc cantant en català. Tot i que me l'havia creuada pel carrer unes quantes vegades i em constava que era coneguda d'una família amiga, mai vaig aconseguir parlar-hi i el meu somni era coincidir amb ella en algun recital, cosa que no es va produir. Va ser una de tantes espinetes que un du molts anys clavades, fins que seixanta anys més tard me la vaig treure. En un d'aquells miracles que de tant en tant propicien les xarxes socials, vaig descobrir-la en el llistat de Facebook d'un bon amic, m'hi vaig adreçar i sorprenentment em va contestar, amb la qual cosa finalment vaig aconseguir intercanviar-hi un breu missatge que va fer realitat el somni de joventut.

Un breu tempteig social d'aquells anys va ser l'ingrés, acompanyat del meu amic Luis Jaime Fernández-Matamoros, en el Club de Tenis La Salut, on a més d'esport es feien festes molt concorregudes. La realitat va ser que mai vaig acabar d'encaixar en aquell ambient i l'experiència va durar poc més d'un any, fins que decebut me'n vaig esborrar. El més positiu que en vaig treure va ser arribar a tractar personalment amb el qui amb els anys esdevindria el tenista espanyol que més trofeus internacionals ha guanyat, el granadí Manuel Orantes, que a més i en la distància curta, recordo com una excel·lent persona.

L'experiència del Tenis La Salut es repetiria pocs anys després amb el Club de Tenis Barcino, entitat que en fitxar-me per jugar al seu segon equip de bàsquet, em va oferir l'ingrés de franc com a soci, però l'ambient em va resultar encara més "estirat" que el de la La Salut, i bàsquet a part, el vaig trepitjar molt poc.

Un cop acabats els estudis a La Salle Josepets, un bon nombre de companys ens vam anar trobant en la seu que l'agrupació d'antics alumnes tenia al carrer Major de Gràcia. Era com una mena de club social amb un funcionament deliciosament anàrquic. Hi havia un conserge, servei de bar sempre ben proveït d'alcohol,, futbolí i una taula de ping-pong. Hi jugàvem a cartes i també s'hi feia festes, en una atmosfera de llibertat -mai hi apareixia cap "hermano"- absolutament diferent de l'ambient repressiu que havia caracteritzat els anys d'escola. 

L'atmosfera del local va propiciar també que es consolidés una amistat que es perllongaria un grapat d'anys entre "Mingu" Bofill, Joan August Moltó, jo mateix, i l'Albert Castejón, d'esquerra a dreta a la foto. Part integrant del grup era igualment Luis Jaime Fernández-Matamoros, que no apareix a la foto ja que en aquella època estava estudiant a l'escola militar de Granada per fer de pilot d'aviació. Tràgicament desaparegut l'Albert amb només cinquanta-dos anys a causa d'un càncer, les circumstàncies de la vida han fet que actualment tan sols mantingui contacte sovintejat amb "Mingu" Bofill, avui metge jubilat.