CAPÍTOL II

                                                                                                                 "Tant de belles choses"

                                                                                             Françoise Hardy  

JOVENTUT

LA UNIVERSITAT

Quan l'any 1966 vaig acabar els meus estudis de preuniversitari dubtava entre estudiar periodisme, que era la meva veritable predilecció, o bé dret, directament influenciat per la televisió i les sèries americanes d'advocats molt de moda, especialment Perry Mason. En aquella època, però, els estudis de periodisme s'havien de fer a la Complutense de Madrid, i traslladar-me a la capital a estudiar era impensable, així que per eliminació vaig ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. 

El pas de la bombolla que representava l'entorn familiar i una escola tan reaccionària com La Salle Josepets, al brogit de la universitat, va representar un xoc brutal i també el meu despertar al món real. La universitat bullia i eren temps convulsos; política a tota hora, pocs llibres, molta festa i desitjos irrefrenables de llibertat van ser el pa de cada dia del meu pas pel «campus» universitari de Pedralbes.

Entre 1966 i 1971 les aules universitàries van romandre més temps tancades que obertes a causa de les contínues vagues estudiantils i la resposta generalment forassenyada de les autoritats acadèmiques franquistes, que al seu torn generava més aldarulls. Per mi tot era nou, i de les poques classes que s'impartien a la facultat, les que més m'interessaven eren les de Dret Polític en les que tenia l'oportunitat d'escoltar les veus contestatàries de gent silenciada en altres àmbits, com ara Jiménez de Parga, Solé Tura o Gonzàlez Casanoves. Les preferia molt per damunt d'altres dels especialistes en tècnica jurídica de les diferents disciplines que ben segur m'hagueren fet més profit posterior...

Ideològicament, vaig anar del no-res cap a un antifranquisme relativament actiu, passant a col·laborar amb membres del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona en petites tasques de suport. Un sindicat il·legal com tots els altres del País, i del que com més tard em vaig assabentar, gairebé tots els dirigents eren membres del PSUC, un partit formalment comunista, però que a la universitat aixoplugava tot aquell que estigués en contra del feixisme. Jo no em perdia cap manifestació antifranquista d'estudiants, això si, anant per lliure i mirant-m'ho sempre de lluny, tot que en algun moment de badada vaig rebre alguna patacada dels grisos.

La universitat va ser també el vehicle a través del qual vaig descobrir el fenomen de la Nova Cançó catalana, personificada inicialment per Raimon a qui vaig poder escoltar en diferents recitals a les facultats. En concret, mai oblidaré les sensacions que vaig experimentar tot escoltant el cantautor de Xàtiva en el mític recital que el 15 de novembre de 1966 va fer a l'Institut Químic de Sarrià. En aquesta línia inclouria el primer cop que en sintonitzar a la ràdio una emissora de màxima audiència nacional espanyola, vaig sentir "Cançó de matinada" de Joan Manuel Serrat, que s'havia convertit en un hit d'abast a tot l'estat. Per molta gent que fins llavors vivia aliena al catalanisme com jo mateix, sentir algú expressar-se en català fora de l'àmbit estricte de les relacions personals i familiars va ser tot un impacte. Per primer cop vaig prendre consciència de la importància del retorn a l'ús social del català al carrer, en aquest cas a través de la cançó, i allò va significar un punt i a part en la percepció de la importància de la llengua pròpia com a part inseparable de la meva pròpia identitat.

L'any 1968 el règim franquista va decidir obrir una facultat de periodisme a Barcelona i em vaig presentar a les proves d'accés, però no vaig aconseguir entrar-hi, ja que em van suspendre l'examen d'ingrés, que estava basat en cultura general i era francament senzill per algú que com jo, havia guanyat premis de redacció i estava a tercer de carrera de dret. Desconec els motius del suspens, però fins i tot llavors semblava fàcil deduir que en ser la primera promoció oficial de periodisme de Catalunya totes les places ja tenien nom i cognom... Aquest fracàs no em va desanimar, i tot i que ja no vaig tornar mai més a intentar entrar a la facultat de periodisme, al llarg de tota la meva vida he estat vinculat d'una manera o l'altra al món del periodisme i la comunicació.

EL TEMPS DE LES CIRERES

A finals dels anys seixanta, i a part del que era moneda corrent dins la universitat, en la resta de la societat el nacionalcatolicisme també començava a fer figa. L'obertura de l'economia espanyola a l'exterior, i sobretot l'entrada massiva del turisme, posava cada cop més en evidència l'asfixiant repressió sexual que es vivia a Espanya en comparació amb l'Europa democràtica de més amunt dels Pirineus. Les acabades d'autoritzar sales de cinema "de arte y ensayo" sovint no esdevenien altra cosa que una excusa maldestra per mostrar en pantalla algun pam més de carn del que era habitual. Un clar exemple del nivell malaltís a què havien conduït tants anys de ferotge repressió sexual, van ser les interminables cues que es van formar quan es va estrenar la pel·lícula Helga, que contenia escenes força explícites...d'un part!!!.

Una de les modes més esteses entre el jovent que s'ho podia permetre, va ser la dels caps de setmana a Perpinyà que comportava una mena de "tournée" contra rellotge per fer en molt poques hores les coses que a Catalunya estaven prohibides, com comprar llibres de l'editorial antifranquista Ruedo Ibèrico, veure alguna pel·lícula eròtica, o jugar-se quatre duros en algun casino de Canet Plage. Les festes a cases particulars també eren una de les principals vàlvules d'escapament d'un jovent fart de tanta repressió.

L’esclat llibertari dels estudiants de París el maig del 1968, i el festival d’eslògans més o menys afortunats que va encunyar -el de «prohibit prohibir» era un dels més repetits a casa nostra- així com el profund rebuig a conceptes com el de religió i família tradicional, havien ultrapassat fronteres i conquerit l’ambient progressista català. Transgressió era la paraula de moda, i en determinats espais, sobretot barcelonins que eren els que jo coneixia, tot estava en qüestió. Mantes vegades he reflexionat al voltant de la idea de si en el fet que mai m'hagin entusiasmat les criatures, i tampoc hagi tingut el més petit interès a ser pare, així com el meu escàs entusiasme envers la vida familiar àmplia, hagin tingut més influència del que imaginava les teories del maig francès...

En tot cas, el fet és que Barcelona era una festa en què proliferaven tota mena de locals que ultrapassaven de molt llarg la moral oficial. A més de discoteques, tuguris de "destape", locals d'ambient gai i travestisme, com el "Barcelona de noche" on està feta la foto on aparec amb l'advocat Francesc Molins i la vedet Dolly Van Doll, van proliferar els pubs on entre gintònic i gintònic es podien escoltar cançons revolucionàries que cantaven grapats de músics sud-americans. Eren gent que fugint de la precarietat dels seus països d'origen, havien trobat aixopluc en una Barcelona que els hi era terreny adobat, ja que des del 1960, la ciutat vivia el boom de la literatura llatinoamericana amb personalitats com Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez i Carlos Fuentes, que tenien en el Bocaccio un dels seus punts de trobada. 

La música llatinoamericana d'autor estava de moda, i eren molts els pubs barcelonins on s'interpretaven les cançons dels xilens Quilapayún, Violeta Parra i Victor Jara, dels argentins Chalchaleros, Mercedes Sosa i Jorge Cafrune o dels cubans Carlos Puebla, Silvio Rodriguez i Pablo Milanés, entre d'altres. Entre els grups de més qualitat que recordo haver escoltat en directe, destacaven els argentins "Los gauchos" que al llarg d'una llarga època feren les delícies dels nombrosos aficionats a aquest tipus de música, a cavall entre el folklore més genuí i la "cançó de protesta".

També hi havia els predilectes de les parelles, locals amb molt poqueta llum on els cambrers eren mestres en l'ofici de no veure-hi més enllà de la safata. Un dels més populars d'aquesta última categoria era el "Sausalito", al carrer Teodora Lamadrid, part alta de Barcelona, on també actuaven el genial humorista Eugenio i la seva dona Conxita. El moviment de la Nova Cançó catalana va propiciar l'aparició d'altres escenaris lúdics, com "la Cova del Drac" al carrer Tuset i el "Celeste" al d'Argenteria, així com fenòmens entre musicals i reivindicatius, com les Sis hores de cançó, de Canet de Mar, que organitzat per l'empresa de La Trinca Pebrots Enterprises, va arribar a aplegar 60.000 joves amb moltes ganes de festa, però sense deixar de reivindicar al mateix temps, llibertat i catalanisme.

Amb totes les contradiccions pròpies d'una dictadura en hores baixes, la disbauxa s'havia apoderat de la nit barcelonina, i alguns vam tenir l'immens privilegi de poder-ne gaudir a fons.

Amb Luis Jaime Fernández-Matamoros ens vam afegir a una bona colla d'ambdós sexes que tenien com a punt de reunió la discoteca "Le Clochard", que juntament amb la cafeteria Oxford i la sala "Bocaccio", tots tres tristament desapareguts, van formar un triangle màgic irrepetible al carrer Muntaner, entre Sant Mario i General Mitre. 

Més tard s'incorporarien al grup Joan August Moltó i Albert Castejón. Va ser una etapa fantàstica i avui dia encara mantinc el contacte amb algunes de les persones a qui vaig conèixer en aquest context.

Mentrestant, entre festa i festa i de manera intermitent, vaig continuar practicant el bàsquet amb fitxa de federat. Vaig passar per les categories inferiors del Picadero, Lluïsos de Gràcia i Barcino, a més de l'equip de la facultat de Dret, però la pràctica esportiva mínimament seriosa aviat es va mostrar com força incompatible amb la disbauxa que s'havia instal·lat a la meva vida, i vaig acabar deixant el bàsquet. L'alternativa, més aviat pobre esportivament parlant, va ser el futbol i algun partit de costellada amb la camiseta de Le Clochard.

MILÍCIES UNIVERSITÀRIES

El compliment de l'obligatori servei militar em va obligar a malbaratar els estius de 1969 i 1970 al campament de les milícies universitàries de Los Rodeos, a l'illa canària de Tenerife, una destinació que vaig poder escollir jo mateix mitjançant una argúcia (uns suposats parents canaris) que ja m'havien dit que mai ningú comprovava. Ja llavors començava a arrelar en mi l'esperit viatger, i vaig pensar que, ja que no em podia estalviar el tràngol militar, almenys em serviria per conèixer una nova terra amb el viatge pagat per l'exèrcit. 

Jo era l'únic català de la companyia, i el primer any de campaments la casualitat va voler que entre els oficials que em van tocar hi hagués un alferes de complement que també era català i advocat. El bon rotllo va ser inevitable, i la feliç coincidència va fer que tot i el meu nul esperit militar, gràcies a l'alferes Garcés, obtingués una molt bona i absolutament immerescuda puntuació. Encara no sé ben bé com, però vaig aconseguir mantenir la nota durant el segon campament l'estiu següent, la qual cosa em reportaria una estrelleta d'alferes que em farien més fàcils els quatre mesos de pràctiques que em faltaven per acabar la "mili". 

No sé si va ser la casualitat, un «pelotazo» urbanístic o els informes de la "intel·ligència militar"– i dispenseu l'oxímoron- les que van dissenyar que el campament de milícies i el principal aeroport de l'illa de Tenerife que estava a tocar, estiguessin situats en l'únic indret de totes les Illes Canàries on la boira regnava permanentment, i tot l'any hi feia un fred que pelava. De tota manera Los Rodeos estava a escassos 45 minuts en cotxe de la molt turística localitat de Puerto de la Cruz, i era enllà on els caps de setmana ens rescabalàvem de la vida militar. Un cop a l'hotel ens vestíem immediatament de paisà -cosa rigorosament prohibida per les ordenances militars- i sortíem a la recerca de turistes estrangeres, tot intentant evitar les "belleses locals", que en aquell temps, a part de ser molt estretes, tenien per únic objectiu casar-se amb algun universitari peninsular que les treies d'enllà...

Tot just acabat el segon campament de milícies, i en la convocatòria de setembre, vaig aprovar les últimes assignatures que em faltaven per acabar la carrera i obtenir el títol de llicenciat en dret. En aquella època no calia més requisit per l'exercici professional, i el títol per si sol ja capacitava directament per fer d'advocat, encara que no es tingués cap mena de pràctica ni, com en el meu cas, hagués entrat mai en una sala de vistes (el primer cop vaig haver de preguntar on havia de seure...).

Abans de llançar-me a l'aventura de l'exercici del dret, però, havia de liquidar els quatre mesos de pràctiques de milícies, així que tan aviat com em va ser possible, vaig sol·licitar la meva incorporació. El tràmit requeria anar d'uniforme a recollir la documentació al Govern Militar, i com que jo lluïa l'estrelleta d'alferes, va ser tota una experiència veure com els sentinelles de la porta em saludaven militarment. En ser-ne del tot conscient, un cop vaig tenir la documentació que m'acreditava com a oficial de complement, vaig aprofitar l'avinentesa per passar per davant de totes les comissaries de policia que vaig poder, per tal de tenir la satisfacció de veure com els "grisos" de guàrdia es quadraven al meu pas. Va ser la meva venjança secreta en nom propi i dels companys apallissats per aquells energúmens.

El meu destí com a oficial de complement va ser el quarter de La Línea de la Concepción, una destinació llunyana que vaig escollir per conèixer nous horitzons, en aquest cas una part d'Andalusia on no havia estat mai. A més del seu exotisme, el lloc duia aparellat el premi afegit d'una experiència com a militar en la frontera de Gibraltar on en aquells moments s'estava vivint un dels recurrents episodis de tensió entre  Espanya i el Regne Unit per la sobirania del Penyal.  

Amb vint-i-un anys i la cara de nen que em va acompanyar durant bona part de la joventut, era el tercer oficial, darrere un capità i un tinent professionals, al front d'una companyia composta per una centena llarga de ganàpies provinents de tots els racons del camp andalús. No em vaig deixar intimidar per les circumstàncies, ni pels més de cinc anys em portava el més jove d'aquella colla de dròpols, i me'n vaig sortir amb nota del tràngol, fins al punt que el capità em va estar temptant durant els quatre mesos de les pràctiques perquè m'hi reenganxés una temporada més. Vet aquí una experiència que, si més no, em va servir per descobrir una nova faceta del meu caràcter llavors en formació, un biaix un xic autoritàri  i una batalleta més per afegir al "curriculum..."